Existí un home tan embadalit,
que no li era significant el pas de la vida.
S\'assegué a una roca de mar,
on es passà tant de temps
que els animals l’acolliren com un òrgan més de la fauna.
Perquè existí un home tan embadalit,
que no li era significant el pas de la vida.
S\'assegué a un prat d’herba aigualida,
on es passà tantes estacions
que el verd es convertí en fines pues que amb ressentiment l’acariciaven.
Perquè existí un home tan embadalit,
que no li era significant el pas de la vida.
S\'assegué a l’edifici més alt que trobà,
on es passà tantes nits il·luminades
que la falta de rellevància es tornà corresposta per la societat.
Perquè existí un home tan embadalit,
que no li era significant el pas de la vida.
S\'assegué a un banc del seu poble,
on es passà tants anys consumits
que sense goig ni aflicció s’encarà amb el destí universal.
Perquè existí un home tan embadalit,
que el món l’acollí com a cèl·lula d’una viva composició.
Tot li passà per davant,
però ell només aprecià els regals que la vida oferia,
l’únic que assegut podia contemplar: els detalls.
Sense que el pas de la vida li fos significant.